Articles de fotografia

El que és important, és veure allò que resulta invisible als altres. 

Robert Frank

Va néixer l’any 1924 a Zúric en el context d’una  família de molts diners d’origen jueu, que es va instal·lar a Suïssa  en el transcurs de la Segona Guerra Mundial.

Es va interessar per la fotografia des de molt jove. L’any 1947 va emigrar a Nova York i va treballar de fotògraf per a revistes de moda com Harper’s Bazaar.

Les seves imatges presenten composicions sovint descentrades, amb un ús selectiu de l’enfocament, que condueix la nostra mirada allà on ell vol que ens fixem.

L’any 1955 va guanyar la beca Guggenheim, i això li va permetre viatjar per l’interior dels Estats Units fotografiant uns ambients i uns personatges allunyats del mite del somni americà. Com a resultat d’aquest viatge, l’any 1958 va publicar el llibre “The americans”. En aquest llibre, autèntica obra mestra de la història de la fotografia, aconsegueix reflectir tant la bellesa com la misèria, les contradiccions i la complexitat de la societat americana, de la dècada dels anys cinquanta del segle XX.

A diferència de Robert Doisneau o Cartier Bresson que mostren una visió més amable de les misèries socials, Robert Frank irromp amb una mirada crua i sense pal·liatius de l’angoixa de l’experiència humana.

Les fotografies de Robert Frank expressen magistralment la soledat, la injustícia, la pobresa i la tristesa dels seus protagonistes comuns retratats, però ho fa des del respecte, i amb un ofici compositiu d’una gran bellesa.

La fotografia no pot canviar la realitat, però sí que pot mostrar-la. 

Sebastião Salgado

Sebastião Salgado, nascut al Brasil l’any 1944, a l’estat de Minas Gerai, no havia de ser fotògraf, ja que va estudiar economia a la Universitat de Sao Paulo. 

Fugint de la dictadura militar que es va implantar al Brasil l’any 1964, es va exiliar a París. Per raons de feina va viatjar diverses vegades al continent africà, on va descobrir la seva inclinació cap a la fotografia. L’any 1973 decideix finalment dedicar-se a la feina de reporter gràfic, que aprèn de forma autodidàctica.

Fins al 1994 treballa per a diverses agències fotogràfiques com Sigma o Màgnum. A partir d’aquesta data decideix fundar la seva pròpia agència. 

Des de l’inici de la seva carrera, Salgado és un fotògraf compromès en els temes socials i mediambientals. Ha estat publicant els seus treballs en format de llibre, entre els quals voldríem destacar  “Sahel. El final del camí”, sobre la crisi humanitària del Sudan, Etiòpia, Mali i Txad (1988), “Exodes”, sobre les migracions (2000), “Gènesis” una carta d’amor al nostre planeta (2013), “Or”, sobre la febre de l’or al Brasil (2019).

Salgado treballa majoritàriament amb una càmera analògica i pel·licules en blanc i negre d’alta sensibilitat, com la 400TX i la 3200TX de Kodak, que li faciliten la possibilitat de treballar amb molt poca llum, i al mateix temps li permeten aconseguir imatges molt contrastades. 

Les seves fotografies estan molt treballades en el laboratori fotogràfic, on les imatges són sobreimpreses i posteriorment blanquejades, per incrementar el contrast i remarcar-ne algunes zones.

El seu estil no és innovador, però utilitza el llenguatge fotogràfic derivat de la tradició del fotoperiodisme amb una eficàcia comunicativa impactant, que l’han fet mereixedor del reconeixement general. En aquest sentit, és pertinent l’apunt històric següent:

El 22 de gener de 1817, Stendhal, l’escriptor romàtic autor del “Roig i el negre”, va quedar aclaparat d’emocions estètiques en entrar a l’església de la Santa Creu de Florència. 

Visitar una exposició del Sebastião Salgado pot esdevenir una experiència similar a la de l’escriptor romàntic,  puix que també, amb les seves fotografies, quedes aclaparat de contemplar tanta bellesa.

    La migració del pictorialisme al realisme fotogràfic

Edward Weston, va neixer a Highland Park, l’any 1886, a l’estat d’Illinois (EUA). Orfe de mare des dels cinc anys, va ser criat principalment per la seva germana gran. 

Va ser alumne de l’Escola de Fotografia d’Illinois. L’any 1911 va obrir el seu propi estudi fotogràfic. Durant els primers anys va treballar en solitari i la seva reputació va créixer molt ràpidament.

L’any 1922 va fer un viatge a Nova York, on va conèixer Alfred Stiglitz, editor de la revista “Camera Work”i fundador del grup “Photo-Secession”, juntament amb Edward Steichen i Clarence H. White i.  Aquest grup de fotògrafs seguia, en els seus inicis, l’estètica pictorialista,  estil fotogràfic que produïa unes imatges idealitzades de la realitat (vegeu article de l’AFA al Diari de l’Ametlla del mes d’octubre de 2024), però amb el temps evoluciona i assenta  les bases d’una nova   fotografia més directa d’estètica realista. 

Edward Weston, segueix el camí que el seu mentor Alfred Stiglitz havia obert, i també experimenta una transformació des del pictorialisme cap al nou realisme que s’estava imposant arreu.

La gènesi d’aquesta nova estètica d’una fotografia directa, sense manipulacions, amb una atenció especial a la nitidesa de la imatge, es produeix en el període entre guerres.

A diferència del reportatge periodístic, la fotografia directa americana és una fotografia sense discurs moral ni reparador, on la realitat s’explica per si mateixa i és el lector qui treu les seves conclusions.

En aquest context, Weston reorienta la seva càmera vers objectes, paisatges, formes naturals i figures humanes, amb la voluntat de ser al màxim de fidel a la realitat que tenia davant. Amb la màxima nitidesa, màxima profunditat de camp, claredat amb les ombres i llums i reproducció de les textures. 

Introdueix un caràcter escultòric a les fotografies dels objectes naturals, com  petxines, pebrots i cols partides, a través d’uns primers plans monumentals. Aquest mateix caràcter escultòric l’aplica a les imatges del cos humà, i planteja la fotografia de paisatge amb una concepció abstracta i una atenció molt especial per les textures. 

Avui, quasi cent anys més tard, les imatges d’Edward Weston segueixen impressionant-nos, i esdevenen clàssiques perquè estan tocades per la gràcia de la intemporalitat.

Jo sense la ironia no podria fer fotografia. 

Ramon Masats

Ramon Masats va néixer l’any 1931 a Caldes de Montbui i aquest mes de març passat farà un any de la seva mort. 

Va fer el seu primer reportatge sobre “Les rambles” l’any 1953, i un any després es va afiliar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va coincidir amb Xavier Miserachs, que va descriure a Masats amb les paraules següents:  “Impulsiu i vital, va arribar a l’Agrupació sense formació estètica pròpia, però tenia un instint extraordinari. Cap prejudici teòric coartava la seva aproximació a la realitat. Mai he tornat a trobar algú que entengués tan ràpidament per a què serveix una càmera”.

L’any 1957 es va desplaçar a Madrid, i va ser contractat per la revista “Gaceta ilustrada” per fer de reporter gràfic destinat a qualsevol lloc d’Espanya. 

Els seus foto llibres, com Neutral corner, Los Sanfermines, Viejas histórias de Castilla la Vieja, España diversa, Andalucia, o “Al Andalus/ El Islam en España”, entre altres, el van posicionar com un reporter innovador, amb un ús original dels enquadraments i una mirada innovadora i fresca de la realitat. 

Va ser un dels renovadors de la fotografia espanyola dels anys seixanta, molt encotillada per l’ambient cultural gris i sense imaginació de la dictadura franquista. 

Recomanació final: Si us desplaceu a Barcelona per visitar l’exposició de Ramon Masats a la sala Foto Colectania, us adonareu de l’extraordinària talla d’aquest fotògraf català establert a Madrid. 

    Una fotografia no és un accident, és un concepte. 

    Ansel Adams

 Va néixer l’any 1902 a San Francisco, Califòrnia. Per problemes d’inadaptació escolar va ser educat a la     llar familiar, on va desenvolupar una sensibilitat especial vers la natura i les arts. La seva primera vocació  artística va ser la música. L’estudi del piano, que va practicar durant la seva infància i joventut, li va donar disciplina i sentit de la composició.

L’any 1916, en unes vacances familiars, els seus pares van regalar-li la seva primera càmera fotogràfica i el van portar a veure el Parc natural de Yosemite, que el va deixar fascinat per a la resta de la seva vida.

Esdevé fotògraf professional cap a l’any 1920, alternant l’activitat fotogràfica amb la docència musical. La formació d’Adams com a fotògraf va ser, en gran manera, autodidacta. Va estudiar els treballs de fotògrafs contemporanis i va experimentar amb diferents tècniques i equips.

L’any 1930 va conèixer a Paul Strand, del cercle d’artistes de Stiglitz, qui va exercir una influència molt especial sobre Ansel Adams. El va convèncer per a què abandonés l’estil pictorialista, reorientant-lo cap a una fotografia més directa i nítida.

L’any 1940 Adams inventa juntament amb Alfred Archer el que s’anomena “el sistema de zones”, un mètode per controlar l’exposició del negatiu i la  gamma tonal de grisos, així com el contrast de la impressió final. 

També va ser pioner en la utilització de filtres en la fotografia de paisatges. Feia ús de filtres vermells per enfosquir els cels, afegint aquell aspecte dramàtic i tempestuós, de moltes de les seves fotografies.  

L’estil de l’Ansel Adams es caracteritza per una nitidesa excepcional, un dilatat rang tonal i una composició molt estudiada. Tot sovint, les seves imatges presentaven un primer pla detallat que conduïa la vista cap a un fons majestuós, creant una sensació de profunditat i escala. Adams planteja la fotografia de paisatge com la representació d’una naturalesa verge i original, des d’una perspectiva d’immensitat i grandesa.

El desenvolupament artístic d’Adams, que va treballar majoritàriament en blanc i negre, va estar marcat per una dedicació permanent a l’excel·lència tècnica i una profunda connexió emocional amb el paisatge natural. Va ser a partir del reconeixement dels seus treballs que la fotografia de paisatge, abans considerada com un simple recurs documentalista, esdevé una disciplina artística respectada arreu del món.

La fotografia despulla l’ànima, revela l’essència del que som. 

Diane Arbus

Diane Nemerov va néixer a Nova York l’any 1923 a la llar d’una família molt adinerada. Va créixer a cura de les mainaderes, amb uns pares habitualment absents, amb tots els seus desitjos materials satisfets, una mare depressiva i un pare hipòcrita i autoritari. En aquest context, la seva infància va esdevenir una forma de vida sense sentit, que va influir posteriorment en la seva manera personal de viure la fotografia.

A 18 anys, contra l’opinió de la seva família, es va casar amb Allan Arbus, de qui va agafar el cognom, un empleat del seu pare de baixa categoria. Tots dos inicien un negoci dedicat a la fotografia de moda. Des de 1941 fins 1956 treballen per a les principals revistes del sector Vogue, Harper’s Bazaar, Squire o Look. 

Tanmateix, la monotonia i la pressió del món de la moda van fastiguejar-la, fins al punt d’abandonar la fotografia professional.

Posteriorment, dos fets incideixen en la seva trajectòria:

·      L’any 1958 segueix un curs de fotografia amb Lisette Model, fotògrafa i model austríaca dedicada a la docència, qui la va influenciar profundament. Model empeny a Diane Arbus a buscar la bellesa de les coses estranyes. 

·      L’any 1959 veu la pel·lícula “Freaks” de Tod Browning, rodada l’any 1932.  El guió planteja que el veritable “monstre” no són els inadaptats i marginats sinó l’esser humà “normal” que els discrimina.

Llavors,  Diane Arbus va capgirar la seva mirada vers a tot allò que s’apartava de la superficialitat del món de la moda i de la inconsistència de l’alta burgesia de la seva infància. Freqüentava els barris més perillosos i marginals de Nova York per fotografiar artistes de circ, travestis, drogoaddictes, discapacitats, prostíbuls, sanatoris psiquiàtrics i albergs atrotinats. O sigui, tot allò que segons el gust de la societat benestant no era digne de ser fotografiat.

Mostra els seus personatges de forma directa, mirant a la càmera, ocupant el centre de la imatge i utilitzant la llum d’emplenament amb el flaix frontal, per remarcar el detall i la duresa del retrat. 

La genialitat de la Diane Arbus rau en com ens transmet la dignitat i humanitat amagada dels seus personatges marginals a través d’unes imatges que ens impacten i com, a l’inrevés, mostra la raresa amagada de les persones “normals”, amb una autoritat aclaparadora.

En paraules seves: 

Fotografiar a algú és reconèixer la seva existència, no solament física, sinó també emocional i espiritual.

La fotografia és un camí per sentir, per tocar, per estimar. 

Aaron Siskind

Aaron Siskind es considerat com el creador de la fotografia abstracte. Això que sembla un contrasentit, es compren millor quan observem que determinats enquadraments de detall, desvinculen la imatge del seu context, i es perd de vista el conjunt de l’objecte fotografiat. En aquestes imatges, el que es prioritza són les textures i les formes abstractes de llums i ombres.

Va néixer a Nova York l’any 1903. Abans de dedicar-se professionalment a la fotografia, va exercir de professor d’anglès en un institut de la seva ciutat natal. Com a aficionat, s’inscriu a la Photo League de Nova York l’any 1932. Més endavant s’uneix a un grup de fotògrafs interessats a fer treballs gràfics de caràcter social i reformista. En aquesta línia, destaquen les seves fotografies dels personatges del barri de Harlem del període 1936-1940.

Tanmateix, a partir de 1941 abandona la Photo League i entra en contacte amb els pintors de l’expressionisme abstracte americans, especialment amb Mark Rothko, William de Kooning i Franz Kline. En aquesta etapa es replanteja el seu llenguatge fotogràfic i cerca nous camins. Però, és quan ingressa com a professor a l’Institut de Disseny de Chicago (IDC), l’any 1951, quan el seu univers visual es consolida.

Aquest institut va ser fundat per Moholy Nagy, pintor i fotògraf, que havia sigut també professor a la famosa escola alemanya de disseny, la “Bauhaus”. A l’ID de Chicago, va introduir un mètode d’ensenyança que considerava la fotografia com una matèria estructural, en el conjunt de les tècniques artístiques, amb una comprensió bàsica de la llum i la seva manipulació, i un aprenentatge de caràcter experimental. El departament de fotografia de l’ID estava a l’avantguarda dels mètodes innovadors d’educació artística.

La fotografia d’Aaron Siskind es mou sota la influència de la pintura americana de l’expressionisme abstracte i la metodologia analítica i experimental de l’Institut de Disseny de Chicago. 

Les seves paraules, ens acosten a un paisatge visual i conceptual inèdit a la meitat del segle XX :

“per trobar el meu material m’he adreçat al lloc comú: les parets, els paviments, les estructures de ferro de Nova York”  ..........  “els murs de formigó de Chicago”  ......... “i els llocs on l’aigua i el temps han deixat la seva marca”.

L’any 1944 Agustí Centelles diposita a la casa d’uns amics francesos de Carcassona, que l’havien acollit en sortir del camp de concentració de Bram,  una maleta  amb uns 4.600 negatius de pas universal, per evitar que caiguessin en mans de la Gestapo, quan França encara estava ocupada pels nazis. Al cap de 32 anys el nostre protagonista tornarà per recuperar el contingut de la capsa.

Agustí Centelles va néixer l’any 1909 a València, en el si d’una família humil. Poc després de néixer va quedar orfe de mare, i el seu pare, juntament amb el fill d’un any i l’avi, van decidir marxar a Barcelona per iniciar una nova vida.

L’any 1927  va entrar d’aprenent al diari El Día Gráfico. Allí va conèixer Josep Badosa, considerat per Centelles com el seu mestre i millor fotoreporter de Barcelona d’aquell moment. Badosa el va introduir en el món del reportatge fotogràfic.

L’any 1934, animat per la seva promesa, decideix instal·lar-se pel seu compte. La plena consolidació del seu nom com a fotoreporter li arribà amb el cop d’estat militar del 19 juliol de 1936. Centelles va ser el primer periodista gràfic de Barcelona que va sortir al carrer per documentar els esdeveniments de l’alçament feixista  i la resposta popular. La seva imatge de tres guàrdies d'assalt disparant rere d'uns cavalls morts, a Barcelona el 19 de juliol, va ser portada de France Soir i Newsweek.

El gener de 1939, amb la desfeta de la República, és evacuat de Barcelona. Abans de marxar, carrega una maleta amb 4.000 negatius de pas universal que viatjarà amb ell a través de l’exili. 

Després de la guerra civil; Centelles va passar 8 anys exiliat a França. I de tornada a Espanya fou jutjat i inhabilitat com a fotoreporter. No va poder exercir el fotoperiodisme i va treballar per empreses i agències de publicitat, a més de retratista.

L’any 1976 torna a Carcassona per recuperar la maleta amb els negatius de les fotografies de la guerra civil i l’exili. Avui aquestes fotografies són un testimoni històric i artístic d’un valor incalculable. 

Centelles va ser el més destacat fotoperiodista espanyol dels anys trenta del segle passat.

Tenia una gran intuïció per detectar la notícia i habilitat en captar l'atmosfera d'una escena. Tenia capacitat de síntesi, preveia els esdeveniments, s'anticipava al gest... des del punt més calent de la primera línia de perill.

La manera d’enquadrar les fotografies pot esdevenir la signatura del fotògraf. 

Fan Ho

Fan Ho va néixer a Shangai l’any 1931. L’any 1949 la seva família va emigrar a Hong-Kong, fugint del règim comunista que havia implantat Mao a la Xina continental. 

En aquell moment, la metròpoli que els va acollir bullia d’activitat, amb centenars de milers de refugiats com ells que acabaven d’arribar, i una activitat econòmica en creixement, que modificava de forma constant el paisatge urbà. En aquest context canviant, Fan Ho va registrar amb les seves fotografies, la frenètica transformació de les dècades dels anys cinquanta i seixanta de la ciutat de Hong-Kong. 

Ell, que segueix a la generació de fotògrafs de carrer, com Cartier Bresson o Robert Doisneau, que capten la vida quotidiana de la ciutat d’una forma amable, a base d’una successió d’instants poètics sorprenents, diu el següent:

“Primer, trobar el lloc ideal. Després, ser pacient per trobar el subjecte adequat que desperti l’interès, inclús si es tracta d’un simple gat. Llavors has de captar el moment precís amb l’esperit, l’essència i l’ànima de la persona”.

Malgrat això, podem destacar dos aspectes diferencials d’aquest fotògraf xinès:

·      En primer lloc, Fan Ho és un perfeccionista. La seva manera de compondre les imatges s’escapa de la pretesa espontaneïtat de la norma de no modificar els enquadraments de la càmera i no retocar les imatges. Ell, quan li convé, retalla els enquadraments originals de forma radical, per aconseguir remarcar aquella part de la imatge més interessant. Per altra banda, en les seves composicions tots els elements estan en el lloc adequat, tot quadra, tot és perfecte.

·      En segon lloc, vist des d’una perspectiva occidental,  té un domini de la llum extraordinari. Però, des d’un punt de vista oriental, el que Fan Ho domina és la penombra. 

Hi ha un llibret de Junichiro Tanizake, que té per títol “Elogi de l’ombra”, que explica com la sensibilitat oriental aprecia el misteri que es dona en la penombra, per damunt de la vulgaritat de les coses massa il·luminades.

Com a mostra, Tanizake diu el següent: “La bellesa no és una substància en si, sinó tan sols un dibuix d’ombres, un joc de clarobscurs”.

Fan Ho té moltes fotografies realitzades des de lloc més fosc de l’escena i molts contrallums, on les figures queden retallades per la seva ombra. Les ombres de Fan Ho retraten el misteri de les escenes quotidianes del carrer.

La mirada viva d’un país en transformació

Una bona foto és la que et pessiga l’ànima. 

Xavier Miserachs

Nascut l’any 1937, va ser el membre més jove d'un col·lectiu que, al final dels anys cinquanta, va protagonitzar, una renovació de la fotografia catalana, amb una visió espontània i propera de la realitat.

L’any 1952 ingressa a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on coneix el fotògraf Oriol Maspons amb qui inicia una llarga amistat.     Als 17 anys inicia la carrera de medicina, que abandona al cap de cinc anys, i a partir de 1961 es dedica professionalment a la fotografia.

A partir de l’any 1966 viatja incansablement treballant com a corresponsal per a Actualidad Española, Gaceta Ilustrada, La Vanguardia, Interviú i Triunfo.

Entre les influències que més impacte van tenir en el seu treball destaquen l'obra del fotògraf William Klein i els seus llibres de ciutats, en particular el primer, dedicat a Nova York i publicat el 1955. 

Així mateix, l'exposició The Family of Man (1955) va causar en Miserachs, igual que en els seus companys de generació, una profunda impressió que va ser determinant en l’articulació d'una poètica neorealista, que mostrava el trànsit de les classes populars dins un entorn metropolità en transformació.

Aquesta exposició, que va viatjar per tot el món, va ser ideada en els anys cinquanta pel fotògraf nord-americà i director del departament de fotografia del MOMA, Edward Steichen. Amb ella pretenien oferir una visió general de la diversitat  de les manifestacions humanes.

Xavier Miserachs va publicar, l’any 1964 “Barcelona, blanc i negre, una de les seves obres més emblemàtiques. Un llibre fotogràfic que ofereix un retrat vibrant de la ciutat, a través d’un mosaic visual que mostra la complexitat d’una Barcelona que es debat entre la tradició i la modernitat.

La seva fotografia destaca per la proximitat amb les persones, la composició espontània i l’ús expressiu de la llum. Més que documentar, Miserachs volia explicar històries, mirant la realitat amb intel·ligència i tendresa, transformant la quotidianitat en un relat visual ple de vida, ironia i autenticitat.. 

Juntament amb autors com Ricard Terré, Oriol Maspons o Ramon Masats, va contribuir a renovar el llenguatge fotogràfic de la Catalunya del franquisme, allunyant-se de l’estètica pictorialista i apostant per una mirada més directa, dinàmica i humanista.

El retrat de la societat alemanya d’entre guerres

En la fotografia no hi ha ombra incapaç de ser il·luminada. 

August Sander

August Sander (Herdorf 1876–Colònia 1964) va ser un pioner en la representació realista de la condició humana a través del retrat. 

Nascut a Herdorf, Alemanya, va començar treballant com a assistent de fotògraf durant el seu servei militar, i posteriorment va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Dresde. 

El seu projecte més conegut, “Gent del segle XX”, iniciat a la dècada de 1910 i desenvolupat durant més de trenta anys, és una col·lecció monumental de retrats de la societat alemanya d’entre guerres. Sander va retratar camperols, artesans, burgesos, artistes, militars, aturats i marginats, organitzant-los en categories sociològiques que reflectien l’estratificació i la diversitat del país. Amb la seva càmera de plaques, sense dramatismes ni artificis, mostrava els rostres i les postures amb una objectivitat que, tanmateix, revelava la psicologia i la dignitat de cada individu.

El seu estil es pot enquadrar dins el corrent del nou realisme fotogràfic dels anys vint i trenta que preconitzava una fotografia directa, sense artificis i amb un enfocament nítid. En aquesta línia, treballaven també els fotògrafs  Albert Renger-Patzch i Karl Blossfeldt.

El seu treball va ser interromput per la censura nazi, que veia en aquesta visió de la societat alemana una amenaça per al seu ideal racial. Se li va prohibir fer retrats, les plaques del seu arxiu van ser destruïdes i el seu fill Erich, implicat en moviments antifeixistes, va morir en una presó nazi. 

Amb el temps, la seva obra ha estat reconeguda com una fita en la història del retrat i de la fotografia documental. La seva aproximació sistemàtica, la neutralitat formal i la profunditat amb què explorava la identitat col·lectiva van influir profundament en generacions posteriors de fotògrafs. Entre ells destaquen Diane Arbus o Richard Avedon, que, dècades més tard, compartirien amb Sander la fascinació per retratar la condició humana.

Va deixar un llegat que transcendeix la fotografia: una reflexió sobre la diversitat i la memòria. Com a mestre del retrat, August Sander, a través de la seva obra, continua recordant-nos que, darrere de cada rostre, hi ha una història i una mirada que ens interroga sobre la nostra condició existencial.