Articles de fotografia

El que és important, és veure allò que resulta invisible als altres. 

Robert Frank

Va néixer l’any 1924 a Zúric en el context d’una  família de molts diners d’origen jueu, que es va instal·lar a Suïssa  en el transcurs de la Segona Guerra Mundial.

Es va interessar per la fotografia des de molt jove. L’any 1947 va emigrar a Nova York i va treballar de fotògraf per a revistes de moda com Harper’s Bazaar.

Les seves imatges presenten composicions sovint descentrades, amb un ús selectiu de l’enfocament, que condueix la nostra mirada allà on ell vol que ens fixem.

L’any 1955 va guanyar la beca Guggenheim, i això li va permetre viatjar per l’interior dels Estats Units fotografiant uns ambients i uns personatges allunyats del mite del somni americà. Com a resultat d’aquest viatge, l’any 1958 va publicar el llibre “The americans”. En aquest llibre, autèntica obra mestra de la història de la fotografia, aconsegueix reflectir tant la bellesa com la misèria, les contradiccions i la complexitat de la societat americana, de la dècada dels anys cinquanta del segle XX.

A diferència de Robert Doisneau o Cartier Bresson que mostren una visió més amable de les misèries socials, Robert Frank irromp amb una mirada crua i sense pal·liatius de l’angoixa de l’experiència humana.

Les fotografies de Robert Frank expressen magistralment la soledat, la injustícia, la pobresa i la tristesa dels seus protagonistes comuns retratats, però ho fa des del respecte, i amb un ofici compositiu d’una gran bellesa.

La fotografia no pot canviar la realitat, però sí que pot mostrar-la. 

Sebastião Salgado

Sebastião Salgado, nascut al Brasil l’any 1944, a l’estat de Minas Gerai, no havia de ser fotògraf, ja que va estudiar economia a la Universitat de Sao Paulo. 

Fugint de la dictadura militar que es va implantar al Brasil l’any 1964, es va exiliar a París. Per raons de feina va viatjar diverses vegades al continent africà, on va descobrir la seva inclinació cap a la fotografia. L’any 1973 decideix finalment dedicar-se a la feina de reporter gràfic, que aprèn de forma autodidàctica.

Fins al 1994 treballa per a diverses agències fotogràfiques com Sigma o Màgnum. A partir d’aquesta data decideix fundar la seva pròpia agència. 

Des de l’inici de la seva carrera, Salgado és un fotògraf compromès en els temes socials i mediambientals. Ha estat publicant els seus treballs en format de llibre, entre els quals voldríem destacar  “Sahel. El final del camí”, sobre la crisi humanitària del Sudan, Etiòpia, Mali i Txad (1988), “Exodes”, sobre les migracions (2000), “Gènesis” una carta d’amor al nostre planeta (2013), “Or”, sobre la febre de l’or al Brasil (2019).

Salgado treballa majoritàriament amb una càmera analògica i pel·licules en blanc i negre d’alta sensibilitat, com la 400TX i la 3200TX de Kodak, que li faciliten la possibilitat de treballar amb molt poca llum, i al mateix temps li permeten aconseguir imatges molt contrastades. 

Les seves fotografies estan molt treballades en el laboratori fotogràfic, on les imatges són sobreimpreses i posteriorment blanquejades, per incrementar el contrast i remarcar-ne algunes zones.

El seu estil no és innovador, però utilitza el llenguatge fotogràfic derivat de la tradició del fotoperiodisme amb una eficàcia comunicativa impactant, que l’han fet mereixedor del reconeixement general. En aquest sentit, és pertinent l’apunt històric següent:

El 22 de gener de 1817, Stendhal, l’escriptor romàtic autor del “Roig i el negre”, va quedar aclaparat d’emocions estètiques en entrar a l’església de la Santa Creu de Florència. 

Visitar una exposició del Sebastião Salgado pot esdevenir una experiència similar a la de l’escriptor romàntic,  puix que també, amb les seves fotografies, quedes aclaparat de contemplar tanta bellesa.

    La migració del pictorialisme al realisme fotogràfic

Edward Weston, va neixer a Highland Park, l’any 1886, a l’estat d’Illinois (EUA). Orfe de mare des dels cinc anys, va ser criat principalment per la seva germana gran. 

Va ser alumne de l’Escola de Fotografia d’Illinois. L’any 1911 va obrir el seu propi estudi fotogràfic. Durant els primers anys va treballar en solitari i la seva reputació va créixer molt ràpidament.

L’any 1922 va fer un viatge a Nova York, on va conèixer Alfred Stiglitz, editor de la revista “Camera Work”i fundador del grup “Photo-Secession”, juntament amb Edward Steichen i Clarence H. White i.  Aquest grup de fotògrafs seguia, en els seus inicis, l’estètica pictorialista,  estil fotogràfic que produïa unes imatges idealitzades de la realitat (vegeu article de l’AFA al Diari de l’Ametlla del mes d’octubre de 2024), però amb el temps evoluciona i assenta  les bases d’una nova   fotografia més directa d’estètica realista. 

Edward Weston, segueix el camí que el seu mentor Alfred Stiglitz havia obert, i també experimenta una transformació des del pictorialisme cap al nou realisme que s’estava imposant arreu.

La gènesi d’aquesta nova estètica d’una fotografia directa, sense manipulacions, amb una atenció especial a la nitidesa de la imatge, es produeix en el període entre guerres.

A diferència del reportatge periodístic, la fotografia directa americana és una fotografia sense discurs moral ni reparador, on la realitat s’explica per si mateixa i és el lector qui treu les seves conclusions.

En aquest context, Weston reorienta la seva càmera vers objectes, paisatges, formes naturals i figures humanes, amb la voluntat de ser al màxim de fidel a la realitat que tenia davant. Amb la màxima nitidesa, màxima profunditat de camp, claredat amb les ombres i llums i reproducció de les textures. 

Introdueix un caràcter escultòric a les fotografies dels objectes naturals, com  petxines, pebrots i cols partides, a través d’uns primers plans monumentals. Aquest mateix caràcter escultòric l’aplica a les imatges del cos humà, i planteja la fotografia de paisatge amb una concepció abstracta i una atenció molt especial per les textures. 

Avui, quasi cent anys més tard, les imatges d’Edward Weston segueixen impressionant-nos, i esdevenen clàssiques perquè estan tocades per la gràcia de la intemporalitat.

Jo sense la ironia no podria fer fotografia. 

Ramon Masats

Ramon Masats va néixer l’any 1931 a Caldes de Montbui i aquest mes de març passat farà un any de la seva mort. 

Va fer el seu primer reportatge sobre “Les rambles” l’any 1953, i un any després es va afiliar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va coincidir amb Xavier Miserachs, que va descriure a Masats amb les paraules següents:  “Impulsiu i vital, va arribar a l’Agrupació sense formació estètica pròpia, però tenia un instint extraordinari. Cap prejudici teòric coartava la seva aproximació a la realitat. Mai he tornat a trobar algú que entengués tan ràpidament per a què serveix una càmera”.

L’any 1957 es va desplaçar a Madrid, i va ser contractat per la revista “Gaceta ilustrada” per fer de reporter gràfic destinat a qualsevol lloc d’Espanya. 

Els seus foto llibres, com Neutral corner, Los Sanfermines, Viejas histórias de Castilla la Vieja, España diversa, Andalucia, o “Al Andalus/ El Islam en España”, entre altres, el van posicionar com un reporter innovador, amb un ús original dels enquadraments i una mirada innovadora i fresca de la realitat. 

Va ser un dels renovadors de la fotografia espanyola dels anys seixanta, molt encotillada per l’ambient cultural gris i sense imaginació de la dictadura franquista. 

Recomanació final: Si us desplaceu a Barcelona per visitar l’exposició de Ramon Masats a la sala Foto Colectania, us adonareu de l’extraordinària talla d’aquest fotògraf català establert a Madrid. 

    Una fotografia no és un accident, és un concepte. 

    Ansel Adams

 Va néixer l’any 1902 a San Francisco, Califòrnia. Per problemes d’inadaptació escolar va ser educat a la     llar familiar, on va desenvolupar una sensibilitat especial vers la natura i les arts. La seva primera vocació  artística va ser la música. L’estudi del piano, que va practicar durant la seva infància i joventut, li va donar disciplina i sentit de la composició.

L’any 1916, en unes vacances familiars, els seus pares van regalar-li la seva primera càmera fotogràfica i el van portar a veure el Parc natural de Yosemite, que el va deixar fascinat per a la resta de la seva vida.

Esdevé fotògraf professional cap a l’any 1920, alternant l’activitat fotogràfica amb la docència musical. La formació d’Adams com a fotògraf va ser, en gran manera, autodidacta. Va estudiar els treballs de fotògrafs contemporanis i va experimentar amb diferents tècniques i equips.

L’any 1930 va conèixer a Paul Strand, del cercle d’artistes de Stiglitz, qui va exercir una influència molt especial sobre Ansel Adams. El va convèncer per a què abandonés l’estil pictorialista, reorientant-lo cap a una fotografia més directa i nítida.

L’any 1940 Adams inventa juntament amb Alfred Archer el que s’anomena “el sistema de zones”, un mètode per controlar l’exposició del negatiu i la  gamma tonal de grisos, així com el contrast de la impressió final. 

També va ser pioner en la utilització de filtres en la fotografia de paisatges. Feia ús de filtres vermells per enfosquir els cels, afegint aquell aspecte dramàtic i tempestuós, de moltes de les seves fotografies.  

L’estil de l’Ansel Adams es caracteritza per una nitidesa excepcional, un dilatat rang tonal i una composició molt estudiada. Tot sovint, les seves imatges presentaven un primer pla detallat que conduïa la vista cap a un fons majestuós, creant una sensació de profunditat i escala. Adams planteja la fotografia de paisatge com la representació d’una naturalesa verge i original, des d’una perspectiva d’immensitat i grandesa.

El desenvolupament artístic d’Adams, que va treballar majoritàriament en blanc i negre, va estar marcat per una dedicació permanent a l’excel·lència tècnica i una profunda connexió emocional amb el paisatge natural. Va ser a partir del reconeixement dels seus treballs que la fotografia de paisatge, abans considerada com un simple recurs documentalista, esdevé una disciplina artística respectada arreu del món.

La fotografia despulla l’ànima, revela l’essència del que som. 

Diane Arbus

Diane Nemerov va néixer a Nova York l’any 1923 a la llar d’una família molt adinerada. Va créixer a cura de les mainaderes, amb uns pares habitualment absents, amb tots els seus desitjos materials satisfets, una mare depressiva i un pare hipòcrita i autoritari. En aquest context, la seva infància va esdevenir una forma de vida sense sentit, que va influir posteriorment en la seva manera personal de viure la fotografia.

A 18 anys, contra l’opinió de la seva família, es va casar amb Allan Arbus, de qui va agafar el cognom, un empleat del seu pare de baixa categoria. Tots dos inicien un negoci dedicat a la fotografia de moda. Des de 1941 fins 1956 treballen per a les principals revistes del sector Vogue, Harper’s Bazaar, Squire o Look. 

Tanmateix, la monotonia i la pressió del món de la moda van fastiguejar-la, fins al punt d’abandonar la fotografia professional.

Posteriorment, dos fets incideixen en la seva trajectòria:

·      L’any 1958 segueix un curs de fotografia amb Lisette Model, fotògrafa i model austríaca dedicada a la docència, qui la va influenciar profundament. Model empeny a Diane Arbus a buscar la bellesa de les coses estranyes. 

·      L’any 1959 veu la pel·lícula “Freaks” de Tod Browning, rodada l’any 1932.  El guió planteja que el veritable “monstre” no són els inadaptats i marginats sinó l’esser humà “normal” que els discrimina.

Llavors,  Diane Arbus va capgirar la seva mirada vers a tot allò que s’apartava de la superficialitat del món de la moda i de la inconsistència de l’alta burgesia de la seva infància. Freqüentava els barris més perillosos i marginals de Nova York per fotografiar artistes de circ, travestis, drogoaddictes, discapacitats, prostíbuls, sanatoris psiquiàtrics i albergs atrotinats. O sigui, tot allò que segons el gust de la societat benestant no era digne de ser fotografiat.

Mostra els seus personatges de forma directa, mirant a la càmera, ocupant el centre de la imatge i utilitzant la llum d’emplenament amb el flaix frontal, per remarcar el detall i la duresa del retrat. 

La genialitat de la Diane Arbus rau en com ens transmet la dignitat i humanitat amagada dels seus personatges marginals a través d’unes imatges que ens impacten i com, a l’inrevés, mostra la raresa amagada de les persones “normals”, amb una autoritat aclaparadora.

En paraules seves: 

Fotografiar a algú és reconèixer la seva existència, no solament física, sinó també emocional i espiritual.

La fotografia és un camí per sentir, per tocar, per estimar. 

Aaron Siskind

Aaron Siskind es considerat com el creador de la fotografia abstracte. Això que sembla un contrasentit, es compren millor quan observem que determinats enquadraments de detall, desvinculen la imatge del seu context, i es perd de vista el conjunt de l’objecte fotografiat. En aquestes imatges, el que es prioritza són les textures i les formes abstractes de llums i ombres.

Va néixer a Nova York l’any 1903. Abans de dedicar-se professionalment a la fotografia, va exercir de professor d’anglès en un institut de la seva ciutat natal. Com a aficionat, s’inscriu a la Photo League de Nova York l’any 1932. Més endavant s’uneix a un grup de fotògrafs interessats a fer treballs gràfics de caràcter social i reformista. En aquesta línia, destaquen les seves fotografies dels personatges del barri de Harlem del període 1936-1940.

Tanmateix, a partir de 1941 abandona la Photo League i entra en contacte amb els pintors de l’expressionisme abstracte americans, especialment amb Mark Rothko, William de Kooning i Franz Kline. En aquesta etapa es replanteja el seu llenguatge fotogràfic i cerca nous camins. Però, és quan ingressa com a professor a l’Institut de Disseny de Chicago (IDC), l’any 1951, quan el seu univers visual es consolida.

Aquest institut va ser fundat per Moholy Nagy, pintor i fotògraf, que havia sigut també professor a la famosa escola alemanya de disseny, la “Bauhaus”. A l’ID de Chicago, va introduir un mètode d’ensenyança que considerava la fotografia com una matèria estructural, en el conjunt de les tècniques artístiques, amb una comprensió bàsica de la llum i la seva manipulació, i un aprenentatge de caràcter experimental. El departament de fotografia de l’ID estava a l’avantguarda dels mètodes innovadors d’educació artística.

La fotografia d’Aaron Siskind es mou sota la influència de la pintura americana de l’expressionisme abstracte i la metodologia analítica i experimental de l’Institut de Disseny de Chicago. 

Les seves paraules, ens acosten a un paisatge visual i conceptual inèdit a la meitat del segle XX :

“per trobar el meu material m’he adreçat al lloc comú: les parets, els paviments, les estructures de ferro de Nova York”  ..........  “els murs de formigó de Chicago”  ......... “i els llocs on l’aigua i el temps han deixat la seva marca”.

L’any 1944 Agustí Centelles diposita a la casa d’uns amics francesos de Carcassona, que l’havien acollit en sortir del camp de concentració de Bram,  una maleta  amb uns 4.600 negatius de pas universal, per evitar que caiguessin en mans de la Gestapo, quan França encara estava ocupada pels nazis. Al cap de 32 anys el nostre protagonista tornarà per recuperar el contingut de la capsa.

Agustí Centelles va néixer l’any 1909 a València, en el si d’una família humil. Poc després de néixer va quedar orfe de mare, i el seu pare, juntament amb el fill d’un any i l’avi, van decidir marxar a Barcelona per iniciar una nova vida.

L’any 1927  va entrar d’aprenent al diari El Día Gráfico. Allí va conèixer Josep Badosa, considerat per Centelles com el seu mestre i millor fotoreporter de Barcelona d’aquell moment. Badosa el va introduir en el món del reportatge fotogràfic.

L’any 1934, animat per la seva promesa, decideix instal·lar-se pel seu compte. La plena consolidació del seu nom com a fotoreporter li arribà amb el cop d’estat militar del 19 juliol de 1936. Centelles va ser el primer periodista gràfic de Barcelona que va sortir al carrer per documentar els esdeveniments de l’alçament feixista  i la resposta popular. La seva imatge de tres guàrdies d'assalt disparant rere d'uns cavalls morts, a Barcelona el 19 de juliol, va ser portada de France Soir i Newsweek.

El gener de 1939, amb la desfeta de la República, és evacuat de Barcelona. Abans de marxar, carrega una maleta amb 4.000 negatius de pas universal que viatjarà amb ell a través de l’exili. 

Després de la guerra civil; Centelles va passar 8 anys exiliat a França. I de tornada a Espanya fou jutjat i inhabilitat com a fotoreporter. No va poder exercir el fotoperiodisme i va treballar per empreses i agències de publicitat, a més de retratista.

L’any 1976 torna a Carcassona per recuperar la maleta amb els negatius de les fotografies de la guerra civil i l’exili. Avui aquestes fotografies són un testimoni històric i artístic d’un valor incalculable. 

Centelles va ser el més destacat fotoperiodista espanyol dels anys trenta del segle passat.

Tenia una gran intuïció per detectar la notícia i habilitat en captar l'atmosfera d'una escena. Tenia capacitat de síntesi, preveia els esdeveniments, s'anticipava al gest... des del punt més calent de la primera línia de perill.

La manera d’enquadrar les fotografies pot esdevenir la signatura del fotògraf. 

Fan Ho

Fan Ho va néixer a Shangai l’any 1931. L’any 1949 la seva família va emigrar a Hong-Kong, fugint del règim comunista que havia implantat Mao a la Xina continental. 

En aquell moment, la metròpoli que els va acollir bullia d’activitat, amb centenars de milers de refugiats com ells que acabaven d’arribar, i una activitat econòmica en creixement, que modificava de forma constant el paisatge urbà. En aquest context canviant, Fan Ho va registrar amb les seves fotografies, la frenètica transformació de les dècades dels anys cinquanta i seixanta de la ciutat de Hong-Kong. 

Ell, que segueix a la generació de fotògrafs de carrer, com Cartier Bresson o Robert Doisneau, que capten la vida quotidiana de la ciutat d’una forma amable, a base d’una successió d’instants poètics sorprenents, diu el següent:

“Primer, trobar el lloc ideal. Després, ser pacient per trobar el subjecte adequat que desperti l’interès, inclús si es tracta d’un simple gat. Llavors has de captar el moment precís amb l’esperit, l’essència i l’ànima de la persona”.

Malgrat això, podem destacar dos aspectes diferencials d’aquest fotògraf xinès:

·      En primer lloc, Fan Ho és un perfeccionista. La seva manera de compondre les imatges s’escapa de la pretesa espontaneïtat de la norma de no modificar els enquadraments de la càmera i no retocar les imatges. Ell, quan li convé, retalla els enquadraments originals de forma radical, per aconseguir remarcar aquella part de la imatge més interessant. Per altra banda, en les seves composicions tots els elements estan en el lloc adequat, tot quadra, tot és perfecte.

·      En segon lloc, vist des d’una perspectiva occidental,  té un domini de la llum extraordinari. Però, des d’un punt de vista oriental, el que Fan Ho domina és la penombra. 

Hi ha un llibret de Junichiro Tanizake, que té per títol “Elogi de l’ombra”, que explica com la sensibilitat oriental aprecia el misteri que es dona en la penombra, per damunt de la vulgaritat de les coses massa il·luminades.

Com a mostra, Tanizake diu el següent: “La bellesa no és una substància en si, sinó tan sols un dibuix d’ombres, un joc de clarobscurs”.

Fan Ho té moltes fotografies realitzades des de lloc més fosc de l’escena i molts contrallums, on les figures queden retallades per la seva ombra. Les ombres de Fan Ho retraten el misteri de les escenes quotidianes del carrer.

La mirada viva d’un país en transformació

Una bona foto és la que et pessiga l’ànima. 

Xavier Miserachs

Nascut l’any 1937, va ser el membre més jove d'un col·lectiu que, al final dels anys cinquanta, va protagonitzar, una renovació de la fotografia catalana, amb una visió espontània i propera de la realitat.

L’any 1952 ingressa a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on coneix el fotògraf Oriol Maspons amb qui inicia una llarga amistat.     Als 17 anys inicia la carrera de medicina, que abandona al cap de cinc anys, i a partir de 1961 es dedica professionalment a la fotografia.

A partir de l’any 1966 viatja incansablement treballant com a corresponsal per a Actualidad Española, Gaceta Ilustrada, La Vanguardia, Interviú i Triunfo.

Entre les influències que més impacte van tenir en el seu treball destaquen l'obra del fotògraf William Klein i els seus llibres de ciutats, en particular el primer, dedicat a Nova York i publicat el 1955. 

Així mateix, l'exposició The Family of Man (1955) va causar en Miserachs, igual que en els seus companys de generació, una profunda impressió que va ser determinant en l’articulació d'una poètica neorealista, que mostrava el trànsit de les classes populars dins un entorn metropolità en transformació.

Aquesta exposició, que va viatjar per tot el món, va ser ideada en els anys cinquanta pel fotògraf nord-americà i director del departament de fotografia del MOMA, Edward Steichen. Amb ella pretenien oferir una visió general de la diversitat  de les manifestacions humanes.

Xavier Miserachs va publicar, l’any 1964 “Barcelona, blanc i negre, una de les seves obres més emblemàtiques. Un llibre fotogràfic que ofereix un retrat vibrant de la ciutat, a través d’un mosaic visual que mostra la complexitat d’una Barcelona que es debat entre la tradició i la modernitat.

La seva fotografia destaca per la proximitat amb les persones, la composició espontània i l’ús expressiu de la llum. Més que documentar, Miserachs volia explicar històries, mirant la realitat amb intel·ligència i tendresa, transformant la quotidianitat en un relat visual ple de vida, ironia i autenticitat.. 

Juntament amb autors com Ricard Terré, Oriol Maspons o Ramon Masats, va contribuir a renovar el llenguatge fotogràfic de la Catalunya del franquisme, allunyant-se de l’estètica pictorialista i apostant per una mirada més directa, dinàmica i humanista.

El retrat de la societat alemanya d’entre guerres

En la fotografia no hi ha ombra incapaç de ser il·luminada. 

August Sander

August Sander (Herdorf 1876–Colònia 1964) va ser un pioner en la representació realista de la condició humana a través del retrat. 

Nascut a Herdorf, Alemanya, va començar treballant com a assistent de fotògraf durant el seu servei militar, i posteriorment va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Dresde. 

El seu projecte més conegut, “Gent del segle XX”, iniciat a la dècada de 1910 i desenvolupat durant més de trenta anys, és una col·lecció monumental de retrats de la societat alemanya d’entre guerres. Sander va retratar camperols, artesans, burgesos, artistes, militars, aturats i marginats, organitzant-los en categories sociològiques que reflectien l’estratificació i la diversitat del país. Amb la seva càmera de plaques, sense dramatismes ni artificis, mostrava els rostres i les postures amb una objectivitat que, tanmateix, revelava la psicologia i la dignitat de cada individu.

El seu estil es pot enquadrar dins el corrent del nou realisme fotogràfic dels anys vint i trenta que preconitzava una fotografia directa, sense artificis i amb un enfocament nítid. En aquesta línia, treballaven també els fotògrafs  Albert Renger-Patzch i Karl Blossfeldt.

El seu treball va ser interromput per la censura nazi, que veia en aquesta visió de la societat alemana una amenaça per al seu ideal racial. Se li va prohibir fer retrats, les plaques del seu arxiu van ser destruïdes i el seu fill Erich, implicat en moviments antifeixistes, va morir en una presó nazi. 

Amb el temps, la seva obra ha estat reconeguda com una fita en la història del retrat i de la fotografia documental. La seva aproximació sistemàtica, la neutralitat formal i la profunditat amb què explorava la identitat col·lectiva van influir profundament en generacions posteriors de fotògrafs. Entre ells destaquen Diane Arbus o Richard Avedon, que, dècades més tard, compartirien amb Sander la fascinació per retratar la condició humana.

Va deixar un llegat que transcendeix la fotografia: una reflexió sobre la diversitat i la memòria. Com a mestre del retrat, August Sander, a través de la seva obra, continua recordant-nos que, darrere de cada rostre, hi ha una història i una mirada que ens interroga sobre la nostra condició existencial.

William Eggleston (1939, Memphis, Tennesse, Estats Units), és considerat una llegenda viva de la fotografia. El 1976 el MOMA (Nova York) va organitzar una exposició individual amb la seva obra, convertint-lo així en el primer fotògraf del qual s’exposava àmpliament fotografia en color dins un museu. 

Juntament amb altres grans de la fotografia contemporània com Gary Winogrand o Lee Friedlander, Eggleston forma part d’una generació d’autors l’obra dels quals, durant els anys setanta, va alliberar la fotografia de moltes de les regles i els conceptes restrictius del medi; un dels més rellevants: que la fotografia artística només ho podia ser si estava realitzada en blanc i negre. 

Les fotografies de William Eggleston semblen simples, però són estranyament atraients. En una primera lectura semblen estar més a prop de la instantània familiar que de la fotografia artística. Tanmateix, són fotografies que no tenen res de corrents, i encara que interpel·lin a la vida quotidiana, l’eleven d’una forma enigmàtica. 

Aquest fotògraf monumentalitza la rutina: aparcaments de cotxes, restaurants, motels de carretera, i les vides de la gent en el seu entorn. Darrere de l’enganyosa aparença de casualitat hi ha un intens sentit de la forma i el color, i la seva mirada dota d’un potent significat a les coses ordinàries.   En les seves imatges “el que és anodí segueix sent anodí, però ara és apassionant… La banalitat és la matèria de la vida mateixa”.

Les fotografies de William Eggleston són un desafiament per a l’espectador, tant del seu temps com de l’actual.

febrer de 2024

Isabel Steva i Hernandez, coneguda artísticament amb el pseudònim de Colita, va morir el darrer dia de 2023. Des d’aquest espai volem recordar-la com a una dona que va ser protagonista destacada de la història de la fotografia del nostre país. 

La seva vocació per a la fotografia es desperta cap als 19 anys de la mà del pintor Paco Rebés, i aprèn dels millors fotògrafs de la Barcelona del moment, com Julio Ubiña,  Francesc Català Roca, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés i  Xavier Miserachs, de qui fou assistenta.

Quan coneix a Carmen Amaya s’apassiona  amb el flamenc, fins al punt de deixar Barcelona i traslladar-se a Madrid per fer les fotografies promocionals de dos dels grans artistes del gènera, la Chunga i l’Antonio Gades. Després va fer un viatge a Andalusia, el bressol del flamenc, per introduir-se en l’ambient més genuí d’aquest gènera artístic. De les fotografies d’aquest viatge  va publicar el llibre llegendari, “Luces i sombras del flamenco” on fa un recorregut per l’univers de tots aquells artistes.

L’any 1967 inicia una col·laboració amb la discogràfica Edigsa i entra en contacte amb el moviment de la Nova cançó, realitzant fotografies de discos i cartells promocionals dels seus cantautors. Així fa retrats de Joan Manel Serrat, , Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Pau Riba, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Raimon, entre altres.

Va formar part del grup d’intel·lectuals i artistes de la “ Gauche Divine”. Com va dir la mateixa Colita en una entrevista, reivindicaven la cultura i l’alegria de viure, enfront de la grisor depriment i sòrdida de la dictadura. Va fotografiar gent com Jorge Herralde, Terenci Moix, Joan de Segarra, Eugenio Trias, Josep Maria Castellet, etc.   

Com a reportera gràfica va treballar per publicacions com Interviu, Telex-Pres, Fotogramas, Cuadernos para el dialogo, Mundo Diario o Destino, i va documentar les primeres manifestacions feministes, pels drets de les persones gai, per l’amnistia, etc.  

Colita va fotografiar una època recent de la història del nostre país, però no ho va fer únicament com espectadora aliena al que veia la seva mirada, sinó que per al contrari,  fotografiava des de dins dels esdeveniments, com a protagonista compromesa amb tots els moviments de defensa dels drets socials, ensenyant-nos la dimensió humana del que tenia davant del seu objectiu.  Potser per això,  les seves fotografies  impacten la nostra consciència i desprenen autenticitat

març 2024

El mes de maig de 1894, ara fa 130 anys, va néixer Consuelo Kanaga . 

Va destacar, en un entorn professional dominat pels homes, i va obrir el camí a altres fotògrafes com Imogen Cunningham, Dorothea Lange, Louise Dahl Wolfe o Tina Modotti. 

Els treballs més coneguts de la Consuelo Kanaga són aquells que mostren un fort compromís amb els drets civils, especialment amb els de la població afroamericana. El que motivava el seu interès eren les persones i els seus problemes. El seu estil era auster en el tractament de la llum, i directa, sense distraccions a la captació del que és essencial i més significatiu dels personatges retratats.

Tanmateix, més enllà de la fotografia social, va practicar el paisatge urbà, la  fotografia dels paisatges oberts de la natura i la fotografia de l’entorn domèstic, amb una gran sensibilitat.

Consuelo Kanaga sempre alineada amb els moviments d’esquerres americans, va fer una fotografia social amb fortes connotacions polítiques, però amb una perspectiva existencial i humanista, on el fotògraf es fon emocionalment amb el subjecte fotografiat, de manera que aquell a qui es fotografia acaba essent un mateix. En paraules seves: 

“quan fas una fotografia , és en gran manera una imatge de tu mateixa” 

 i encara va més enllà quan diu: 

“Crec que l’important no és captar la imatge sinó l’esperit”

                                                                                                                                              maig 2024

Després d’Irving Penn ((1917-2009) i Richard Avedon (1923-2004), que va introduir la teatralització de la fotografia,  després de Helmut Newman (1920-2004) que retrata unes dones empoderades, en entorns propis de la fotografia de carrer, arriba seguint el rastre dels seus predecessors, un nou geni de la fotografia de la moda, Peter Lindbergh.

Peter Lidnbergh va néixer a l’any 1944 a Polonia, ara fa vuitanta anys, però va passar tota la seva infància en una granja del seu oncle a la població alemanya de Duisburg.

De jove va ser un admirador de Van Gogh i va estudiar art contemporani a la ciutat de Krefeld .

Va entrar a treballar com ajudant del fotògraf Hans Lux, que fou la persona que li ensenyà les tècniques bàsiques de la fotografia.

A mitjans de la dècada dels setanta, Lindbergh decideix obrir el seu propi estudi de fotografia. Poc temps després es desplaça fins a Paris per continuar la seva carrera com a fotògraf. 

La seva particular manera de veure la fotografia de l’alta costura li va facilitar un èxit fulgurant en aquest entorn marcadament elitista. Al llarg de la seva carrera va publicar fotografies a totes les revistes de renom del sector com Vogue, Stern, Rolling Stone, Interview, Vanity fair, Harper’s Bazaar US, etc.

En la seva estètica convergeixen les influències de l’expressionisme del cinema de Fritz Lang, l’art abstracte, l’art conceptual, el fotoperiodisme, i el mon de la publicitat i la moda.

Va situar les models en escenaris de carrer, en entorns industrials i en paisatges anodins de la ciutat, o en interiors domèstics corrents, com si l’atzar hagués afavorit al fotògraf per captar les imatges fortuïtes d’un reportatge social. 

Va introduir en aquest mon del “glamour”, les tècniques i estètiques del fotoperiodisme, les de la fotografia social, i les de  la fotografia de carrer. 

Lindbergh decideix abandonar la fotografia en color, per trencar amb la tirania de l’estètica ensucrada i embafadora de les revistes de la moda. Utilitza el blanc i negre, amb llum natural (si és possible) amb escenaris urbans i models poc maquillades, sense corregir en la postproducció, ni les arrugues, ni les petites imperfeccions dels rostres, respectant la textura natural de la pell.

Es manifesta  contra la manera que hi havia de presentar les dones en el mon de l’alta costura. En paraules seves: “els fotògrafs hem d’alliberar a les dones de la dictadura de la perfecció i la joventut”.

                                                                                                                                              juny 2024

                                                                                                                                              maig 2024

Presentem avui un altra fotògraf, aquesta vegada català, que té punts en comú amb el fotògraf alemany del Diari del mes passat. Neixen els dos l’any 1944, es desplacen a París per treballar de fotògrafs, es dediquen al mon de la moda i publiquen els dos a totes les revistes del sector, amb un reconeixement professional unànime.

Va estudiar Belles arts a la Universitat de Barcelona i durant sis anys va treballar de grafista per agències de publicitat. L’any 1966 decideix dedicar-se professionalment a la fotografia i es desplaça a París. La seva estada a la capital francesa només va durar dos anys, però li va permetre publicar un reportatge a la revista Elle que portava per títol “Viure el Maig del 68”.

Ha publicat a les millors publicacions del sector de la moda com  Elle, Vogue, Vanity Fair, Harper’s Bazaar o Marie Claire, etc.

Ha destacat també en el camp del retrat, fotografiant personatges com Dalí, Paloma Picasso,  David Hockney, Tàpies, Català-Roca, Manolo Blahnik, Joan Miró, Mercè Rodoreda, Jordi Pujol,  Frederic Monpou, o Kapuściński...

La seva passió per l’art i la cultura li permet fer unes posades en escena molt riques i plenes de referències.

Tant quan fa fotografies de moda com quan fa retrats situa el model en un escenari que reforça la significació social del personatge retratat, sense renunciar mai a mostrar el seu rostre més íntim.

 Així podem veure com situa al Jordi Pujol que acabava d’assolir la presidència de la Generalitat, assegut en una butaca sota les arcades gòtiques del palau, com si fos un príncep del Renaixement.

Retrata a Manolo Blahnik, el dissenyador més famós de sabates de dona, a casa seva amb sabatilles i amb un peu descalç, o a l’Antoni Tàpies en el seu estudi, arremangats els pantalons i descalç, amb un peu a la galleda plena de pintura i realitzant una de les seves obres.

Des del punt de vista tècnic té una gran subtilesa en el tractament de la llum i una gran destresa en la creació d’atmosferes. 

En els seus retrats sempre intenta arribar a l'ànima i reflectir les emocions més íntimes, evitant l'efectisme i buscant una lectura de la imatge directa i clara. 

En les seves sessions fotogràfiques persegueix aquell instant de llum on el subjecte s’oblida, per un moment, de la intimidació de la càmera. Així dona la sessió per acabada, i just quan la model es relaxa, dispara !!! ..........

                                                                                                                                              juliol 2024

El pictorialisme és un corrent fotogràfic que comença cap al final de la dècada de 1880 i dura fins al final de la Primera Guerra Mundial. 

Es caracteritza pel tractament borrós que se li dona a la imatge fotogràfica, amb l’objecte d’afegir una atmosfera misteriosa i romàntica que porti la fotografia més enllà de  la mera reproducció de la realitat.

No es pretén imitar la pintura, és un corrent artístic que es contraposa a la fotografia academicista, imitadora de les regles fixades per les acadèmies oficials de pintura del segle XIX. 

És el primer moviment estilístic que reconeix les característiques expressives pròpies de la fotografia.

Van seguir aquest corrent la fotògrafa i precursora anglesa Julia Margaret Cameron, els fotògrafs  Edward Steichen, Robert Demachi, Alfred Stieglitz, i Jose Ortiz Echagüe a Espanya, o Miquel Renom i Joan Vilatobà a casa nostre.

Les temàtiques principals són els paisatges, on es trien les condicions atmosfèriques que desdibuixin la nitidesa de les imatges, com serien el paisatges nevats o ennuvolats amb boires;  i els retrats, respecte dels quals es busquen uns efectes de borrositat similars.

Paradoxalment, però, quan observem la resolució plàstica que adopten les fotografies, amb les imatges poc nítides, es fa palesa la influència de l’impressionisme. Per això al pictorialisme se’l va anomenar també impressionisme fotogràfic.

                                                                                                                                     octubre 2024

Va néixer l’any 1908 en el caliu d’una família benestant burgesa d’una població dels afores de París. Des de molt jove va estar interessat en la pràctica del dibuix i la pintura. Era un lector enfervorit de poesia, novel·la, filosofia contemporània, psicoanàlisi, i un admirador dels pintors del Renaixement.

El moment en què va decidir dedicar-se definitivament a la fotografia va ser després de veure una imatge de tres joves africans despullats corrent entre les onades, del fotògraf Martin Munkácsi. En paraules seves “de sobte vaig entendre que la fotografia podia fixar l’eternitat en un instant”.

Va adquirir una càmera Leica amb lent de 50 mm. Perquè les petites dimensions de  la càmera  li permetia passar més desapercebut fent les fotos entre les multituds. A més per reforçar-ne la discreció va pintar  de negre les seves parts brillants.

Tres components ens ajudaran a mirar la seva extensa obra:

1.    Humanisme. Els fotògrafs de la postguerra de les dècades de 1940 i 1950 volien fer l’àlbum familiar de la humanitat. En el cas de la fotografia europea aquest àlbum va adoptar la visió amable d’un humanisme poètic. 

2.    Surrealisme. Va relacionar-se amb els membres del moviment surrealista, que li van empeltar  l’esperit subversiu, el gust pel joc i el valor de l’atzar. Li va fer entendre la fotografia de carrer, de les situacions fortuïtes,  inusuals i sorprenents, com una forma de realisme  alliberadora de les convencions.

3.    La mística del zen i l’instant decisiu com a revelació. L’any 1948 es va publicar el llibre “Zen en l’art del tir amb arc” del professor de filosofia Eugene Herrigel , on s’explica com la repetició automàtica d’una activitat pot alliberar la ment dels pensaments que distreuen la nostra plena atenció.   Cartier-Bresson va llegir el llibre, i entén que la ment, la càmera i el subjecte fotografiat es poden fondre en una  sola realitat. El fotògraf esdevé un mediador que experimenta l’instant decisiu com una revelació mística.

Va fer moltíssims treballs, d’una altíssima qualitat, per encàrrec de la majoria de revistes il·lustrades del món occidental.

Sens dubte ha sigut un dels fotògrafs més influents del segle XX, puix que les seves imatges mostren, amb visió aguda i una extraordinària intensitat fotogràfica, les condicions existencials de la humanitat del seu temps.

                                                                                                                            novembre 2024

Va néixer a Valls l’any 1922. El seu pare Pere Català i Pic era fotògraf professional, així com el seu germà Pere Català i Roca. Des que era un nen, va aprendre fotografia en l’entorn de l’estudi familiar. La formació dels tres, en el context de la postguerra i l’autarquia, era autodidacta. Tanmateix, el pare, molt interessat en les tendències artístiques i fotogràfiques del moment, va anar adquirint publicacions per crear una petita biblioteca familiar d’art i fotografia.

Francesc Català Roca s’independitza professionalment i munta el seu primer estudi propi l’any 1948. 

Va treballar per a les publicacions Revista, Destino, Gaceta Ilustrada i La Vanguardia, i va practicar tota mena de gèneres fotogràfics com el reportatge, retrat, paisatge, art, publicitat, fotografia de carrer, o d’arquitectura, entre altres, esdevenint el fotògraf català més complet del segle XX.

Els seus treballs dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, són comparables als d’Henri Cartier-Bresson o Robert Doisneau, i van suposar la irrupció en el context espanyol de la fotografia de carrer.

La seva tècnica es caracteritza  pels enquadraments precisos des de posicions laterals, l’ús del picat i el contrapicat, el domini de la llum i del clarobscur, i la recerca de l’equilibri i del dinamisme.

Es mou en el context estètic del neorealisme, un corrent que vol captar la realitat despullada del carrer, amb llum natural, i amb la voluntat d’acostar-nos sense filtres a l’existència dels ambients i els personatges fotografiats. Francesc Català Roca és capaç de fer això amb unes imatges que, al mateix temps, desvetllen una gran empatia i una extraordinària bellesa poètica.

És el pare d’una generació que va renovar la fotografia del país. En aquest sentit, fotògrafs com Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés o Colita són deutors del seu mestratge.

Ha estat el fotògraf català més important del darrer segle. La seva extensa obra, que documenta tota una època de la societat espanyola, està construïda amb una intensitat fotogràfica i una clarividència  que només tenen els veritables grans mestres.

                                                                                                                                              desembre 2024